Quan creus que tot millora, quan creus que tot el món és en el mateix vaixell que tu, quan creus que el més fort ja ha passat…, et tiren una notícia bomba que et fa plorar.
Són moltes les experiències viscudes i en la gran majoria hi ha una part trista… I així és la nostra, amb la botiga tancada, sense cap ingrés i sense saber qui ens ajudarà.
Des del primer comunicat del coronavirus, teníem clar que tancaríem l’òptica. Vam veure que érem un focus important de contagi: gent que s’emprova les muntures, pacients que venen a graduar-se, muntures que havíem de manipular per ajustar… Tot i seguir protocols de desinfecció, no volíem ser un perill i vam tancar. Lamentablement, el govern no pensava com nosaltres.
Sempre s’ha lluitat perquè les òptiques fossin un establiment sanitari, però sempre ens han fet retrocedir. En cap moment s’han volgut substituir els oftalmòlegs, però molts desconfiaven de nosaltres. Personalment crec que el paper de l’oftalmòleg i el paper de l’òptic optometrista estan molt ben limitats i han de seguir així. L’oftalmòleg és el metge que diagnostica i tracta les patologies/malalties oculars; l’òptic optometrista estudia el mecanisme d’aquest òrgan. Hem de treballar units perquè sense una de les dues parts, les simptomatologies del pacient no millorarien.
El cas és que després de lluitar molt per ser un centre d’atenció primària en l’àmbit de la visió, el govern va pensar que els nostres centres no haurien de tancar. Aquí el gran problema: si tancàvem sense el seu consentiment volia dir que no podríem sol·licitar cap ajuda econòmica… Això no pinta gaire bé la veritat. Però després de tanta informació rebuda, haurem d’esperar per saber cap a on anem i com acaba tot això.
Sabem que quan tot això passi, tot haurà canviat. La forma de vendre, la forma de comprar, de relacionar-nos, de pensar… Tot. Però de moment no podem fer-hi res… Només pensar en moment.
Crec que aquests dies de confinament són molt valuosos per a un mateix. Tenir pors és normal, però no es pot deixar que la por et bloquegi, que et provoqui pensaments d’un futur que no saps com serà. No és fàcil, però us recomano fer-los callar… En el moment en què un pensament negatiu s’apodera de nosaltres, agafeu tota la força que tingueu i feu-lo desaparèixer. Pensa en el moment, en què estàs fent just en aquest instant, centra’t en les respiracions…; a mi m’ajuda moltíssim! Concentrar-te com respires relaxa, et fa tocar de peus a terra i veure que just en aquest instant no passa res… Silenci.
La por s’alimenta de por i aquests dies tenim un bufet lliure d’informació que no sabem d’on ve. Escolta allò just i necessari. Per més informació que tinguem, les coses no aniran més ràpides, no podrem fer desaparèixer el que hem viscut… Només s’ha de saber que, de moment, ajudem estant-nos a casa.
Les hores passen, el temps corre i fa la l’efecte que no fem res. No és problema.
Jo tinc al mòbil l’hora bloquejada (amb un adhesiu d’una mandarina que em vaig menjar els primers dies de confinament); sé que no puc controlar el temps, però sí que el puc ignorar. Si soc a casa, si no puc fer res més que esperar i donar les gràcies a les persones que estan treballant per a nosaltres, vull ser jo la que porti el ritme de la meva vida. Ja no surto a treballar, no tinc ningú que m’esperi, no tinc cites programades… Llavors… Per què tanta pressa? Per què seguir un horari laboral o social quan tot el meu voltant s’ha aturat?
Tot sortirà bé.
