Granollers és una ciutat que encara conserva el seu aire de poble. És la capital i ciutat més poblada de la comarca del Vallès Oriental, a la província de Barcelona, amb més de 61.275 habitants (dades obtingudes el 2019).
El nucli antic, entre les muralles d’un passat medieval, manté l’aire de poble, mentre la perifèria ha crescut com a ciutat.
Des que vaig ser a la universitat a Terrassa, tenia clar que jo volia treballar a Granollers. Abans d’entrar a treballar amb els meus pares, volia treballar en òptiques o en clíniques. Lamentablement no vaig tenir la sort de treballar en altres òptiques, però sí en clíniques d’oftalmologia a Barcelona. M’hauria agradat veure com treballen les òptiques perquè sempre s’aprenen coses noves; si ens limitem a la nostra rutina repetim els mateixos errors i sempre hi ha coses que es poden millorar.
El temps que vaig estar estudiant, trobava a faltar la gent de la meva ciutat. Ja veus tu, era al costat de casa, però tot semblava diferent.
Per fi vaig aconseguir treballar a la meva ciutat; actualment combino la feina d’òptica amb la d’optometrista clínica en un centre d’oftalmologia privat. Un privilegi que em fa veure la desconfiança innecessària que moltes vegades tenen els pacients cap a les òptiques (tema interessant per tractar en un altre apunt del blog).
M’agrada sortir de casa, anar caminant fins a la feina i saludar la gent que em trobo pel carrer. Dir bon dia, bona tarda i, fins i tot, bona nit. És veritat que no sempre hi ha gent als carrers com a les grans ciutats, però saps que en qualsevol cantonada pots trobar una cara coneguda.
La Porxada, foto de @Peppirius
Gaudeixo de les vistes que tinc mentre treballo a l’òptica al costat del meu pare.
Estem just el centre de la ciutat, on enmig de la plaça s’alça l’edificació més emblemàtica de la ciutat, la Porxada, antiga llotja porticada de 15 columnes toscanes que és un punt de trobada, descans i passeig habitual entre locals i visitants. Encara que la vegi cada dia, mai me’n canso.
Haver crescut, viscut i treballat a la mateixa ciutat és divertit, perquè et permet veure l’evolució de les persones i la ciutat. Molts dels meus amics se n’han anat a l’estranger, a estudiar o a treballar. Però sempre tornen, encara que sigui per uns dies i t’expliquen totes les aventures viscudes. M’agrada veure aquells nens petits que han crescut. Els veies córrer per la plaça jugant sense cap por i ara els veus adolescents preocupats per la seva estètica. M’agrada quan venen clients que van ser atesos pels meus avis, els meus pares i ara per mi. M’expliquen anècdotes de quan el meu pare tenia pèl i era aprenent. Records de la meva àvia, que ja fa més de 30 anys que va morir, però la gent encara la recorden i em parlen d’ella. No vaig tenir la sort de conèixer-la, va morir quan jo tenia només dos anys, però m’imagino com era pel que parlen els clients.
Aquests records no els tindria si no fos aquí.
Sempre tens el desig de viatja, i ho pots fer si t’ho combines bé. Però ara per ara no tinc la necessitat d’anar-me’n d’aquí. M’agrada la gent que m’envolta, m’agrada veure cares conegudes pel carrer, saludar amb un somriure i saber com estan.
